Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 6 de juliol del 2014

Y QUIÉN ME ABRIRÁ EL CAMINO ?

Hi ha situacions que, pel fet de ser anecdòtiques dins d'una representació, mai perden la seva qualitat d'espectacle, tot i que, les persones que no les hem viscut, quans ens les expliquen, algunes vegades, som incapaços d'entendre la força amb què es van viure. 
Avui us voldria parlar de dues situacions de les quals, un cop acabat l'espectacle, hem rigut com a faltadets i que després se'ns queden al currículum professional com a moments brillants de l'anecdotari dels tallers de teatre.

ANÈCDOTA 1
Durant la darrera representació de PROFUNDAMENT SUPERFICIALS al Cafè del Teatre, un dels actors es va oblidar un dels aparells que usàvem per crear una situació còmica, de manera que un cop estaven a escena les persones implicades, es van adonar que l'escena -o el gag-, no seria igual que sempre…
Emmig del parlament del poema de CLEOPATRA, el boy, avisa la vedette:
- Eh, que m'he oblidat de portar el pito…
- Ah, doncs jo te'l toco igual…
- Si sí… clar…
...i la situació que només van viure ells dos, es va convertir mentre la vedette ens l'explicava -després del sopar de celebració-, en un moment terriblement divertit…


ANÈCDOTA 2
Durant la representació que vam anar a fer a la Festa Major de Marimunt, vam viure un altre dels moments més bons dels tallers de cabaret…
Un dels boys, que no trobava el lloc on havíem d'actuar, ens va trucar que s'havia perdut, i que li havia agafat mal rotllo perquè el dia tampoc havia estat massa bo, etc… total que el van anar a convèncer que pugés que s'ho passaria bé…
Durant la tarda ens havíem reunit per parlar de quins números podíem rescatar -car algunes de les artistes no havíem pogut venir- i, el de PICHIU PICHIU va ser un dels que vam voler continaur fent; una de les noies es va oferir a dir el text, però (Culpa Meva) no vaig recordar de dir-li que l'escena no es feia completa com estava al guió sinó que, a partir d'un determinat moment, saltaven al final i acabaven allà…
Quan va arribar el moment de l'escena, la vedette surt amb el text, se'l posa a un faristol, i l'escena es va desenvolupant com si res, fins al moment que ja no havia de continuar l'escena i, després que l'actor fes un salt en el text, ella, en un perfecte MEXICANO/RUSO/LLEIDATÀ va dir… "pues me hee perdíiiio" aplaudiments del públic en general, i llavors jo m'adono que no li havia explicat el canvi en l'escena.

D'altra banda el Don Juan d'aquell moment, després de perdre'es pel camí, ratllar-se, i estar a punt de no fer l'espectacle, va continuar IMRPOVISANT EN VERS a les répliques que li donava la vedette…
Està clar que allí el text ja no s'assemblava en res a l'original, però la situació teatral d'improvisació era genial, l'actriu buscant un text que no existia per poder continuar...
l'actor improvisant a la perfecció en vers… 
i jo sense saber què fer, i amb el pànic de no saber com acabaria el tema…
Finalment el … "Destí" i la gràcia del Don Juan em va permetre tancar l'escena musicalment amb l'escafit de riure consegüent del públic quan les rèpliques van prendre el protagonisme:
LUCIA: ¿Y quién me abrirá el camino?
D.JUAN: Pues eeeste PE-PI-NOOOO
Què GRAAAAANS !!!!
Quin Momentàs!!!


¡¡¡Y VIVE DIOS QUE COMO MÉXICO NO HAY DOS!!!