Les històries, per mi, sempre han estat als llibres, sobretot perquè em permeten llegir i deixar anar la imaginació.
Ara ja ni tan sols m'interessen les novel·les, perquè m'avorreixen ja que la meva imaginació sempre troba històries molt més interessants i que les persones que escriuen novel·les no han pensat o potser han descartat... Fa pocs dies llegia un relat on un home tenia la mateixa sensació que jo... i vaig pensar que hi deu haver més gent que els passa.
La solució que té això és llegir altres coses més difícils, més elaborades, que et suposin altres reptes que el simple fil de la narrativitat i les avorrides descripcions; quan un ha llegit tant ja no troba el mateix plaer en els tipus de lectures de les quals altres persones encara poden gaudir, és com una condemna!
 |
| Històries infinites al Museu de Titelles de Tolosa |
 |
| Jo en un fotograma del Guerrero del Antifaz |
1 comentari:
Afortunadament (per a mi) encara no he arribat a aquest punt, i espero no arribar-hi mai.
Per a mi un dels grans plaers de la vida és la possibilitat de perdre's dintre d'un món imaginari (que no vol dir fantasiós). De conéixer persones dins d'aquestos mons que passen a formar part de la teua vida i del teu imaginari per sempre.
De moment encara trobo escrits de ficció prou coherents internament, prou interessants com per a desaparéixer dins seu, sense questionar errors de traducció o de forma o de contingut.
Si algun dia agafo aquest mal que tu pateixes, sentiré una perdua terrible.
Publica un comentari a l'entrada