És el fet de ser inquiet allò que em condueix a buscar nous camins expressius, creatius, a tenir un afany de descobrir?
No fa massa temps em despertava molt sovint a meitat del meu son reparador amb una mena d’ànsia inexplicable. Al principi no sabia el què era , després vaig anar descobrint aquesta mena d’inquietud.
* M’inquietava no arribar a temps al final de determinats projectes.
* M’inquietava no poder llegir tot allò que volia llegir.
* M’inquietaven també els projectes que mai podria dur a terme i que es quedarien arxivats en algun bloc, en algun full, en alguna carpeta del meu despatx.
Avui (parlo en el sentit ampli) he arribat a poder suportar un determinat límit d’inquietud; i, un cop tranquil•litzat, arribo fàcilment a tots els projectes, vull llegir tot allò que em ve de gust, i cada cop tinc menys blocs i menys carpetes al meu despatx. Com ho he fet? No ho sé, no crec que res fonamental hagi variat en mi, potser és que en lloc d’autocondemnar-me a la infelicitat provocada per la inquietud, he fet d’aquesta la meva amiga, i li ensenyo aquelles petites parcel•les felicitat que trobo dins meu. Són aquests episodis de felicitat els que em permeten dur a terme amb una velocitat inexorable aquells projectes que abans em provocaven inquietud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada