Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 21 de desembre del 2010

PER LEGITIMAR LA INCOMPETÈNCIA

2'16 h.
Vull dormir. Tinc ganes de dormir, però en sóc incapaç. No sé si és pel cansament físic i mental o pel desassossec que sento, però tant és. He perdut la il·lusió de cantar. Suposo que el principal responsable en sóc jo mateix, en arribar un punt que he volgut anar més enllà del que em resulta possible segons els meus coneixements, junt amb l'actitud desidiosa i mediocre d'alguns dels meus companys i la intransigència d'algun dels meus mestres. La veritat és que tot això m'ha creat un col·lapse físic i emocional que ha repercutit en la meva actitud oberta i optimista que sol ser l'habitual en mi.
3'54 h.
Em llevo per beure i anar al bany i el meu cervell continua girant sobre el mateix tema. No és fàcil alliberar-se'n. No és fàcil aturar aquest moviment continu dels discs del meu cervell. Per això escric: per posar-ho en paraules abans que em provoqui un vessament sanguini. Ara per ara no sóc capaç de continuar creient en allò que creia fins ara, ni de creure en un aprenentatge, que segurament existeix, però que jo no sé trobar. Estic intentant racionalitzar què hi pot haver de positiu en tot això, i suposo que ho trobaré tard o d'hora. Mentre no ho hagi trobat no em veig capaç ni animat per continuar cantant.
6'07 h.
Finalment, crec que he dormit una estona, però m'he despertat de nou amb una sensació de vergonya que m'humiteja tota la pell del front. Estic avergonyit d'una actuació lamentable que em tira per terra qualsevol il·lusió. Potser em castigo massa severament... I, per acabar-ho d'adobar, em semblen insuportables els comentaris de felicitació d'algunes persones mentre, en el meu interior, continua roncant aquesta sensació de vergonya de la que sóc incapaç d'alliberar-me. Escric amb llàgrimes als ulls i sé que aquest insomni, demà (parlo del demà temporal i del metafòric) em passarà factura.