LA TRISTA VIDA DEL RASCADOR DE PARETS

(UN està assegut en una cadira primer d’esquena al públic... està rascant una paret, desprès es situa de cara al públic, mentre L’ALTRE continua rascant la paret blanca. Tots dos canten.)

UN: Miro cap a la paret on només hi puc veure unes petites taques negres que, en un altre temps, no molt llunyà, van ser literatura... que explicaven la vida de personatges importants o de llur obra...
En aquest acte de des-creació em trobo igual que els pintors, completament absort en la labor de donar llum al meu art... fins i tot als fruits que se n’obtindran, vull dir que pel que fa al meu art, el més important és el resultat i no el procés...
“Si fas bé el teu treball, els fruits maduraran sols, si fantasieges sobre provar els fruits enlloc de fer bé la teva feina, no maduraran en absolut, tu també tens el poder de fer del teu treball una obra d’art, intenta ser com un gran artista en tot allò que facis.”
És trista la vida del rascador de parets!... Solitària... hom diria, fins i tot, avorrida... Sembla mentida que per aconseguir una aparença bonica, hi hagi algú que s’hagi de passar tanta estona fent una cosa tant lletja... vull dir que les hores passen sense altre infinit que la paret blanca a menys de vint centímetres del nas, sense altre paisatge que les taques que trenquen la immaculada puresa d’una paret encara resistent...
I mentre faig tot això em permeto el luxe de pensar, de tenir idees tot i que no venen ordenades i lingüística, sintàctica i semànticament perfectes, sinó mesclades, sense ordre ni lògica... és diria que estic dins el cervell del Leopold Bloom de James Joyce. Dins aquell desordre tan perfectament ordenat que navega pels cervells imperfectament sols.
Em queda el consol d’estar amb algú que fa la mateixa feina que jo... que de tant en tant taral•leja una cançó que jo també conec i que fa que siguem còmplices en aquesta tasca de preparar la lletjor per al preciosisme que un dia omplirà aquestes parets...
Ara canta una vella melodia, una bella melodia de la qual no en sabem cap dels dos la continuació... però sempre em queda el recurs de xiular... o de tornar a enfonsar-me en aquest silenci trist que em demana la meva vida de rascador de parets...
L’ALTRE: Ara et toca a tu!