Sóc trapezista. Des que tenia 15 anys la meva vida no ha estat fàcil, ha transcorregut un temps ple d’emocions entre la lluita i l’ensurt, entre el desig de perfeccionament del meu art i l’angoixa de pensar que mai ho aconseguiria. Dia rere dia em sentia sotmès a la meva disciplina; amb poc amor i molta exigència, assaboria hores d’amarga tristesa.
He plorat tantes vegades llàgrimes amargues de desesperació i d’impotència, he desitjat morir esgotat sota la mirada dels focus indiferents.
He passat de tenir el cor gelat, sense somnis ni emoció, a tenir-lo inflamat per uns sentiments que ni jo mateix podria desxifrar.
He intentat fugir dels enderrocs que sobtadament s’esdevenien dins meu… i en sortia sempre fent tentines entremig de les boires maleïdes que ofuscaven el meu enteniment i les meves nits desesperades…
Han passat els anys i m’he adonat que res canvia. Cap trapezista abandona el seu trapezi.
2 comentaris:
tan concret i tan universal!
es com un mirall de l'ànima
aquesta era la idea.
Publica un comentari a l'entrada