Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 30 de desembre del 2009

Sóc esnob


Sovint crec que hi ha gent que voldria desfer-se de mi perquè sempre dic allò que potser no els agrada sentir, perquè sóc la consciència que va contra la seva conveniència… perquè moltes vegades dic la veritat nua i fresca, sense cap inhibició. Alguns voldrien que canviés i que posés sempre cara de bon jan, que fingís, que fos l’hipòcrita perfecte i que no se sentissin les meves riallades quan no toca, trencant així aquella mena de farsa perfecta en la que consisteix la seva doble moralitat... Em jutgen perquè creuen que els jutjo, però deixo que facin el que vulguin i només parlo quan em demanen que ho faci; això sí, quan algú m’ho demana, no tinc perquè instal•lar mentides (ni mitges veritats) en allò que hom considera el “bon gust”... Demano perdó per això, però no hi puc fer res, jo no sóc així d'esnob.

dijous, 24 de desembre del 2009

MALTRACTAMENTS INFANTILS


Acabo de llegir les estadístiques sobre maltractaments infantils arreu del món i els números són aterridors, preocupants,
* Més de 149 milions de nens i nenes están desnutrits (Cada 7 segons en mor un per causa de la fam).
* Més d'11 milions moren per causes que es podrien evitar.
* Més de 100 milions no van a l'escola a causa de la pobresa, la discriminació o la manca de recursos.
* Més d'un milio i mig de nens i nenes menors de 15 anys té la SIDA (4,3 milions ja han mort i 13 milions s'han quedat orfes per culpa d'aquesta malaltia).
* Més de 250 milions de nens i nenes, entre 4 i 5 años, són explotats laboralment.
* Més de 300.000 lluiten activament en conflictes armats.

De fet encara que hi hagués només un 1 a l'estadística de nens i nenes que pateixen algun tipus de maltractement en el món ja seria massa. Com és possible que no es puguin erradicar els maltractadors d'infants? Com és possible que hi continui havent tanta gent que no sent cap respecte pels drets d'aquells que encara no els poden fer valer? Com és possible que la majoria dels maltractadors siguin els pares i mares d'aquests nens i nenes? Fer-me totes aquestes preguntes em fa mal al cor... M'agradaria aquest any 2010 tenir el poder suficient per erradicar aquesta pandèmia del món. Trobar una vacuna contra tota aquesta violència.

divendres, 18 de desembre del 2009

LA SANG INFECTA


La sang que corre per les artèries dels actors i les actrius és una sang infecta! S’escalfa i es refreda a una velocitat més gran de la que podria aconseguir un forn microones de darrera generació. I a la vegada és un líquid espès... Ho ha de ser, un líquid que acumula tants sentiments falsos, tantes emocions falses, tantes passions falses... i, finalment, tanta falsedat no pot sinó tornar negra la sang dels falsificadors, dels corruptes, aquells que fan creure coses que, en realitat, mai no han existit (o potser sí) però en altres temps, en altres espais diferents de l'espai escènic: el temple de la mutació, el lloc on s’escorxen les bèsties del teatre... fàbrica i fossar a la vegada de monstres que ni han nascut mai ni, per tant, no moriran mai, i que només poden ser objecte de repetides mutacions.

EL LLENGUATGE BANAL


Diumenge 13 de Desembre a la tarda: "aquella cosa que va després de no se sap ben bé què i abans de no se sap ben bé què..." (Jordi)
Curiosa l'afirmació, oi? i, no obstant, per mi ha estat un diumenge de descoberta, un diumenge que anava després del retrobament amb el Gus (màgic i intens com sempre)i abans d'un sopar a casa de la Nina. Tot plegat, descoberta de sabors nous que, a partir d'ara, relacionaré amb nous amics: la tissana de farigola i camamilla de la Maite (prèvia l'acollida forçada i inesperada a casa seva) i l'arrosset deliciós de la Nina.
Així que ara ja puc desmentir la teva teoria Jordi: un diumenge qualsevol, inesperadament, es pot convertir en aquell periode deliciós que va des del retrobament amb un vell amic, fins a la descoberta d'un de nou!

dimarts, 24 de novembre del 2009

LLIBERTATS


Pren-te la llibertat
1- De veure i sentir les coses que hi ha al teu voltant, enlloc d’allò que hauria de ser, el que era o el que serà.
2- De dir el què sents i el què penses, enlloc d’allò què se suposa que has de dir.
3- De sentir el què sents, enlloc d’allò que hauries de sentir.
4- De demanar el què vols, enlloc d’estar sempre esperant que et donin permís.
5- De córrer riscos pel teu compte, enlloc d’escollir estar sempre segur de tot.

YO DE MAYOR QUIERO SER COSTALERO


Algunes vegades penso en com ens trenquem el cap per oferir als nens i nenes joguines anunciades per televisió, amb campanyes de màrqueting milionàries que podrien invertir-se en que alguns nens i nenes del món visquessin en unes condicions més adequades en alguns països, i després, com per casualitat, si et pares a pensar una mica, t'adones que els infants juguen a allò que volen, a allò que reconeixen perquè ho han vist en els seus germans grans o pares o tiets, o bé a allò que els surt per instint...
Us deixo una foto perquè penso que no calen més explicacions. La imaginació és el que compta, SEMPRE!
A aquest nen li vam preguntar un cop acabats els seus jocs (que van amenitzar tot el nostre dinar):
- Hola, eso que has hecho está muy bien ¿Cuántos años tienes ?
- Osho.
- Y de mayor, ¿qué te gustaría ser?
- ¡Yo, quiero sé cot-talero!.

dimarts, 17 de novembre del 2009

EL CINQUÈ ELEMENT



La veu que dóna veu a la Diva Plavalaguna és la de la Soprano Albanesa Inva Mula (Inva Mula-Tchako). En la darrera part està tractada mitjançant la tecnologia, però és una meravellosa interpretació de l'escena de la bogeria de Lucia di Lammermoor.
Si algú no ha vist la peli us la recomano, és curiosa. Però si algú no ha sentit l'opera és urgent que l'escolteu...

dilluns, 16 de novembre del 2009

L'ERA DELS ESTÚPIDS


No sabria assegurar quan va començar l'era dels estúpids, però hi estem completament immersos, clavats de peus i de cervell. Ens pensem que som senyors però hem perdut l'elegància; creiem que sabem de tot, però hem oblidat el saber fer; ens fa por dir la veritat, sigui quina sigui, amb aquella elegància que es va acabar amb els nostres avis i de la que ja no disposem.

Així que ens amaguem sota unes ales inexistents, com cercant la protecció d’algun ésser superior que, creiem que ens mantindrà sans i estalvis de tota aquesta misèria personal i intel•lectual.

dimarts, 10 de novembre del 2009

QUESTIONS ABOUT TOMORROW


PREGUNTA NÚMERO 1:
Existirà un futur?
Sembla que sí.
Pròximament.
El planeta més o menys hauria de resistir.
A pesar de tot.
Donant per descomptat – com fa la ciència –
que no disminuirà la contaminació,
hi haurà un futur
però la pregunta és com.
Després de la temptativa – no aconseguida –
de protegir la terra de l’home,
esdevé necessària una nova tàctica:
protegir terra i home… de qui? del sol.
La primera hipòtesi és fertilitzar un oceà:
re-omplir-lo d’algues que restringeixin la pol•lució.
Segona hipòtesi: Espills gegants per desviar la llum del sol.
Tercera: Implants colossals per filtrar l’aire.
Quarta: Injectar en l’atmosfera anhídrid sulfurós
formant una capa que ens protegeixi de l’efecte serra.
Cinquena – potser més dràstica – re-omplir de calç l’Oceà Índic,
reduint l’evaporació.
Sisena: Congelar químicament l’Antàrtida.

(Stefano Massini - Fragment d’un text escrit per l’inauguració oficial del Festival de la Creativitat -15 Octubre 2009 - Fortezza da Basso di Firenze)

Yo fui... (Luis Cernuda)



Yo fui.
Columna ardiente, luna de primavera.
Mar dorado, ojos grandes.

Busqué lo que pensaba;
pensé, como al amanecer en sueño lánguido,
lo que pinta el deseo en días adolescentes.
Canté, subí,
fui luz un día
arrastrado en la llama.

Como un golpe de viento
que deshace la sombra,
caí en lo negro,
en el mundo insaciable.

He sido.

dilluns, 9 de novembre del 2009

JA T'HO HAVIA DIT

Es curiós com algunes coses, algunes persones... són previsibles... quan jo era jove em molestava moltíssim que els meus pares o els adults em diguessin: "ho veus, ja t'ho havia dit" perquè creaven com premonicions de futur que jo pensava que mai havien de succeir, que -segons el meu punt de vista- eren errònies, però passen els anys, i veus que la gent cau en les mateixes trampes, els mateixos errors que havia caigut jo, i ara és quan entenc aquelles advertències, aquells sermons que començaven amb un "hoveusjat'hohaviadit", perquè m'adono que no ha canviat res, que els que van darrere nostre continuen en la mateixa direcció que nosaltres, que anavem darrere d'uns altres que van anar darrere d'uns altres, etc... sense adonar-nos, que només pel fet d'estar al davant en la vida, ja és té un avantatge...

dimecres, 4 de novembre del 2009

DR ALF... TERTULIÀ EMOCIONAL

dilluns, 2 de novembre del 2009

UN ALTRE CÁDIZ

CÁDIZ 2009

PEDRO SARA. LA ISLA DE LOS VIENTOS

SÓC CONTEMPORANI


Vostès tampoc no estan entenent res, veritat ?... Je, je, com m'agraden aquestes coses contemporànies que no entens res de res, però te'n tornes cap a casa, tan satisfet, amb la impressió que ets una mica més intel·ligent, encara que no sàpiguis què significava l'obra, ni de què anava, ni el que t'han volgut explicar...

QUIERO SER LA VOZ


Yo quiero ser la voz de las voces perdidas,
de aquellos que no cuentan, no cantan,
no explican, no hablan, no deciden ni dicen,
no piensan, no acusan ni confiesan.
De aquellos cuyas armas son
el silencio o la amnesia,
que tienen el miedo como única defensa.
Mi voz es su voz, la voz
de mi conciencia.
Yo hablo por los nobles, los puros,
los hombres y mujeres que rompen muros,
y atraviesan las grietas,
usando las piedras en sus luchas
contra aquellos que no escuchan
los innobles imbéciles corruptos
que van matando el mundo
dejándolo sin voz.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

MUJERES QUE VUELAN...


No sé; me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; pero ¡eso sí! - y en esto soy irreductible - no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar. Si no saben volar ¡pierden el tiempo las que pretendan seducirme!
Ésta fue - y no otra- la razón de que me enamorase, tan locamente, de María Luisa. ¿Que me importaban sus labios por entregas y sus encelos sulfurosos? ¿Que me importaban sus extremidades de palmípedo y sus miradas de pronostico reservado? ¡María Luisa era una verdadera pluma! Desde el amanecer volaba del dormitorio a la cocina, volaba del comedor a la despensa. Volando me preparaba el baño, la camisa.
Volando realizaba sus compras, sus quehaceres... ¡Con qué impaciencia yo esperaba que volviese, volando, de algún paseo por los alrededores! Allí lejos, perdido entre las nubes, un puntito rosado. "¡María Luisa! ¡María Luisa!... y a los pocos segundos, ya me abrazaba con sus piernas de pluma, para llevarme, volando, a cualquier parte. Durante kilómetros de silencio planeábamos una caricia que nos aproximaba al paraíso; durante horas enteras nos anidábamos en una nube, como dos ángeles, y de repente, en tirabuzón, en hoja muerta, el aterrizaje forzoso de un espasmo.
¡Qué delicia la de tener una mujer tan ligera..., aunque nos haga ver, de vez en cuando las estrellas! ¡Que voluptuosidad la de pasarse los días entre las nubes...la de pasarse las noches de un solo vuelo! Después de conocer a una mujer etérea, ¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay una diferencia sustancial entre vivir con una vaca o con una mujer que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo?
Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender la seducción de una mujer pedestre, y por más empeño que ponga en concebirlo, no me es posible ni tan siquiera imaginar que pueda hacerse el amor más que volando. (Oliverio Girondo)

NO SÓC UN ÀNGEL


No sóc un àngel, ja ho sé... fa molts anys que en sóc conscient, el que passa que algunes vegades m'adono que no sé dins de quin infern encasellar-me... i pel que fa a la manera com respiren, pensen, senten i es comporten algunes persones, crec que hauria de tenir unes ales tremendes, com les dels arcàngels, i una corona enorme, com les dels sants.
He fet moltes coses per amor a la feina que faig i, de tant en tant, penso que taaanta lírica no em prova, que hauria de ser més terrenal i preocupar-me més de mi mateix i no tant dels altres, que és el que sol fer tothom...

divendres, 16 d’octubre del 2009

EN PRIVAT ?


Els mòbils s'han convertit en una finestra oberta als móns privats de la gent que ens envolta, perquè la gent s'ha acostumat a parlar sense cap mena de pudor de les seves coses més íntimes en els llocs públics:
- "No, que te repito que, a mi, Alejandro ya no me interesa... escuchame Gabriel, por favor!..."
- "Y entonces, ¿qué hace su madre, si cierra el bar al mediodia?... ¿qué hace TODA la tarde?"
D'aquesta manera i d'altres més estrafalaries i més pujades de to anem airejant la nostra vida privada sense prejudicis, com si el fet que la resta de la gent no poguessin sentir allò que diu qui està a l'altra banda del "fil inexistent", ens mantingués en una absoluta confidencialitat.

Johann Wolfgang von Goethe

"TANT DE BO L'ESCENARI FOS TAN FI COM EL FIL D'UN FUNÀMBUL, AIXÍ CAP INCOMPETENT S'ATREVIRIA A CAMINAR SOBRE ELL."

dimecres, 14 d’octubre del 2009

IL·LUSIONS



Ens passem la vida buscant allò que no tenim, perquè no ho acabem de trobar o no ens decidim a acceptar allò que tenim al davant, i quan sembla que aconseguim arribar al nostre objectiu, ens adonem que es tracta només d'una il·lusió vana, d'un miratge, igual que el fantasma del pare de Hamlet.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

SENSE COMENTARIS


Fotografia d'un espectacle curiós.
D'un workshop teatral meravellós amb en Tomeo Vergés

LA CABRA... LA CABRA...


Sembla ser que, per molta gent, aquesta és la imatge més esperada del dia de la Hispanidad... de fet, per mi sí, em penso que és l'única cosa que em sembla entranyable de la dita festa, i van i enguany me li foten de nom "GOLFA", si al final serà veritat allò que la sabiduria popular canta de tant en tant, en altes hores de la nit quan l'alcohol comença a fet estralls:
LA CABRA... LA CABRA...
LA P... DE LA CABRA...

¡Pobra bèstia!, no sé com és que les protectores d'animals no hi fan alguna cosa... perquè segons el meu punt de vista, això deuen ser tractes vexatoris o alguna cosa pitjor...

dilluns, 28 de setembre del 2009

A LA DESGRACIA EN COMPAÑÍA


Se que mai no ho faré tan bé com ells, però mentre espero que facin la lletra del PIERCING CARDIOVASCULAR i la de GUARDO UN AS EN LA MANGA... aquí va el meu homenatge...
Soy hombre no miento
apelo al reino eterno
del desenfreno
y me rompo los cuernos
pensando en el infierno,
sabiendo que muevo las fichas
de mi desdicha
y aún así siembro
en cuerpos ardientes
pecados evidentes...

dilluns, 7 de setembre del 2009

ET DEDICO EL MEU PRIMER SOMRIURE



Fent honor als meus anys
no vull res que tu puguis donar-me,
res que no hagi guanyat jo…
però si alguna cosa em dones
saps que no he de dir-te que no.

Voldria no haver-te d’enyorar,
no saber que respirem el mateix aire,
no haver de començar a viure
records que mai no han existit,
no haver d’esborrar les paraules
que en cap moment t’he dit.

Només voldria llevar-me cada matí
i dedicar-te el meu primer somriure
i tots els altres que vindrien després.

dissabte, 5 de setembre del 2009

L'ANONIMAT

ARREL D'UNA CONVERSA ANIT, SOBRE LES CONSULTES AL DR. ALF, JA HE DESCOBERT QUE NO EXISTIA LA POSSIBLITAT DE DEIXAR COMENTARIS ANÒNIMS, PERÒ JA L'HE HABILITADA, AIXÒ PERMET NO HAVER-VOS DE CREAR CAP COMPTE... AU DONCS ANIMEU-VOS !!!

dimecres, 2 de setembre del 2009

DE SOBTE S'ACABA L'ESTIU


De sobte se m'acaba l'estiu, i enguany no m'ha durat més que una bufada d'airet de matinada a la galta... Tot i la calor, enguany ha estat un autèntic plaer compartir alguns dies, i sobretot vespres, amb persones autèntiques, els amics de sempre, nous amics alguns(en diria) amb els quals ja poder compartir un futur proper... I pel que fa als vespres rodant per aquests pobles amb l'Esteve i el Jesús i tot un seguit de dames, admirables, amables, atractives... per dir només alguns dels adjectius que comencen amb la lletra A, perquè fer-ho amb totes les lletres seria molt, molt llarg... Amb vosaltres hem rigut i menjat i begut molt, però sobretot hem compartit les dues grans passions de la meva vida... el teatre i el ball... Gràcies a tots per fer-ho possible! JAUME

divendres, 28 d’agost del 2009

LA MANO AMIGA DEL DR. ALF


PARA LA AMIGA DE LA CONSULTA ANTERIOR CREO QUE MAS QUE UNA ESTUPIDA MARIPOSITA, QUE YA SABEMOS QUE SIGNIFICADO TIENE EN EL LENGUAJE DE LOS ANIMALES LO QUE NECESSITA ES UNOS BUENOS POTROS COMO LOS QUE SE MUESTRAN EN LA FOTO.
QUE LA APROVECHEN... Y QUE VOS LOS APROVECHÉS TAMBIEN !!!
DE NUEVO, DR. ALF

LA MANO AMIGA DEL DR. ALF


Estimat Dr. Alf,
fa no sé quan temps que tot i dormir plàcidament, somio, i somio moltíssim. Puc tenir, fins i tot, somnis diferents una mateixa nit; tots ben diferents, n’hi ha que em donen plaer i d’altres em desperten de forma angoixant, però n’hi ha algun que es repeteix de manera reincident; es tracta d’una papallona, preciosa, amb ales de colors turqueses que volta sens parar per sobre el meu cos, no es para ni una sola vegada, però no deixa en cap moment de seguir els contorns que dibuixen el meu perfil. Jo, immòbil no puc fer un pas un gest, si puc contemplar i cantar suaument, i si la meva veu emana dolça i afinada la dansa de la papallona és més ufanosa i gràcil. De prompte apareix l’afonia i la papallona emigra potser a un altre cos....i així diferents nits. Sabríeu vos perquè em ve aquest somni, hi ha alguna interpretació, que puc fer? Gràcies pel vostre temps i dedicació..

QUERIDA AMIGA ANÓNIMA,
PARA EMPEZAR ME GUSTARIA QUE NO SUFRIERA POR TENER SUEÑOS, PUESTO QUE ES UNA SENSACIÓN RELINDA, LO CIERTO ES INCLUSO YO TENGO SUEÑOS RECURRENTES EN LOS QUE COMO GATOS...
ME COSTÓ HORRORES DESCIFRAR EL SUEÑO QUE ME CONTÁS EN CATALÁN, PERÒ AHÍ VA MI INTERPRETACIÓN... POR LO QUE RECIEN SE ESTUDIÓ SOBRE MARIPOSAS... QUE VUELAN POR NUESTRO CUERPO, SON UNA ENCARNACIÓN DE LAS MANOS DE LA PERSONA AMADA, SI EL COLOR TURQUESA ES EL QUE TENÉS COMO PREFERIDO, SIGNIFICA QUE ÉS ALGUIEN A QUIEN QUERÉS... PERO A QUIEN NO LE IMPORTABAN TUS OPINIONES PORQUE CADA VEZ QUE EMPEZÁS A CANTAR TE QUEDÁS AFONICA Y SE VA EL ANIMALITO... Y POR LO QUE ME CONTÁS DEL OTRO CUERPO, ES QUE VOS SOÑÁS CON LA INFIDELIDAD DE LA PERSONA AMADA.
DE TODOS MODOS ES IMPORTANTE DESTACAR, QUE EL SUEÑO ES CHEVERE PORQUE VOS CANTÀS DULCE Y AFINADO, ESO SIGNIFICA QUE SOS FELIZ, DE LO CONTRARIO VOS CANTARIAS FATAL... AUNQUE SI QUE ES CIERTO QUE VOS ESTÁS AÑORANDO EL CONTACTO DE LAS MANOS DE ESA LINDA MARIPOSA...
Y AHORA MI CONSEJO, VOS NECESITÁS OTRO ANIMAL QUE RECORRA TU CUERPO Y SUS CONTORNOS, PERÒ DEJATE DE PAMPLINAS Y BUSCÁTE UN ANIMAL MAS FIERO, MÁS PRIMARIO, UN PUMA, UN BUEN PERRACO O INCLUSO UN COCHINO PORQUE LO QUE VOS NO NECESITÁS DE NUEVO SON LAS FINURAS DE ESA PAVADA DE MARIPOSITA...
ATENTAMENTE,
DR. ALF

dijous, 27 d’agost del 2009

CONDICIÓ 2

Per poder passar les nits tranquil
que no faci una calor excessiva...i no pensar.
No posar-me a repassar fragments
de la meva vida
que no em permeten viure
al teu costat.

Definitivament,
ets l'única cosa
que em deixa reposar
en les nits llargues
que passo mentre espero
un altre dia.

CONDICIÓ 1

La condició indispensable, el pressupost bàsic d'estar enamorat és ser correspost, en qualsevol altre cas no és amor, sinó consum... el consum d'energia interior que et mena lentament a la desesperació.

dimecres, 26 d’agost del 2009

dimarts, 25 d’agost del 2009

El resum de tots els finals


Totes les històries boniques s’acaben
perquè s’acaben les paraules
adequades per a contar-les…
i totes les paraules s’acaben,
no perquè ens faltin motius
per poder dir-les,
sinó perquè deixen de tenir sentit
per a nosaltres,
no creiem poder aconseguir res
amb aquestes paraules…
i perquè l’amor veritable s’ha acabat.
L’amor ha d’acabar malament
per continuar sent veritable...
i llavors un silenci negre i trist
és el resum de tots els finals,
el final de les històries,
el final de les cartes,
dels dies i les nits,
el final dels moments bons i dolents,
tots els finals dels que no pots fugir,
que sempre t’empaiten…

dijous, 13 d’agost del 2009

LA MANO AMIGA DEL DOCTOR ALF


querido dr Alf
después de ver sus diplomas, me atrevo a plantearle una pregunta, segura ahora que veo que tiene usted una formación reglada de que me podrá usted contestar.
harta ya de buscar por todas las droguerías y ultramarinos y boticas de la ciudad, le planteo a usted la pregunta.
la resina epoxi emocional, esa que anuncia por la tele esa pareja tan maja, ¿donde es que la venden? ¿va con receta? ¿que tiene contrindicaciones?
atentamente
yo

ESTIMADA YO...
LA RESINA EPOXI EMOCIONAL, PASÓ DE MODA JUNTO CON LOS TRESILLOS, LAS SILLAS DE ESCAI Y LA LACA PARA EL PELO, AUNQUE USTED PUEDE ENCONTRAR OTRO TIPOS DE ADHESIVOS EMOCIONALES QUE LE PUEDEN FUNCIONAR CHEVERE, COMO POR EJEMPLO:
* LOS ADHESIVOS EMOCIONALES TIPO ARALDIT DE DOS COMPONENTES QUE ASEGURAN UNA UNIÓN COMPLETA, PERFECTA E INDISOLUBLE PARA TODA LA VIDA.
* LOS ADHESIVOS EMOCIONALES TIPO BLUE TACK QUE REHUYEN DETERMINADAS ADHESIONES ESTABLES, Y QUE, CIERTAMENTE... PODRÍAMOS DECIR QUE SE BASAN ÚNICA Y EXCLUSIVAMENTE EN EL CONTACTO (BÁSICAMENTE SEXUAL, PUESTO QUE SE DEBEN MANEJAR CON LAS MANOS ANTES DE APLICARLOS)
* Y POR ÚLTIMO LOS MÁS TRADICIONALES Y CLÁSICOS COMO EL VELCRO (EL DE TODA LA VIDA) DEL QUE NO SE PUEDEN SEPARAR AMBAS PARTES SIN HACER RUIDO...
TODOS ELLOS PARA UNA BUENA ADHESIÓN EMOCIONAL, AUNQUE PARA UN RATO DE EMOCIONES SALVAJES LE RECOMIENDO EL PEGAMENTO IMEDIO QUE SI NO LE CONSIGUE UNA ALTA UNIÓN EMOCIONAL, AL MENOS PUEDE DEJARLE CONTAGIADO POR SUS EFLUVIOS...
ESPERANDO HABERLE SIDO DE UTILIDAD
LE ENVIA UN ABRAZO
DR. ALF

divendres, 31 de juliol del 2009

Arte poética - Vicente Huidobro

Que el verso sea como una llave
que abra mil puertas.
Una hoja cae; algo pasa volando;
cuanto miren los ojos creado sea,
y el alma del oyente quede temblando.

Inventa mundos nuevos y cuida tu palabra;
el adjetivo, cuando no da vida, mata.

Estamos en el ciclo de los nervios.
El músculo cuelga,
como recuerdo en los museos;
mas no por eso tenemos menos fuerza:
el vigor verdadero
reside en la cabeza.

Por qué cantáis la rosa, ¡oh, Poetas!
Hacedla florecer en el poema.

Sólo para vosotros
viven todas las cosas bajo el Sol.

El poeta es un pequeño Dios.

Tu i jo som com un adhesiu araldit de dos components:

L’un sense l’altre no servim per res, però junts som inseparables, només una eina mecànica o un abrasiu molt fort que cremi el nostre amor podria tòrcer el curs dels nostres destins que hem escrit tots dos a la vegada. I el nostre amor recíproc tampoc no pot variar en les seves proporcions perquè llavors s’enduriria incorrectament i l’adhesió perdria resistència.

Em fa feliç ser un dels components de l’araldit de 2 components. Els seus efectes són immediats, s’asseca en 24 hores; a més a més deixa una capa perfectament transparent com si res hi hagués enmig i queda tot enganxadíssim, i la superfície resta intacta.

dijous, 23 de juliol del 2009

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES



Això és el que diu de mi una web meravellosa, que crec que m'ha retratat bastant bé... si algú no hi està d'acord que es manifesti ho rebré amb molt carinyo...



JAUME: Hi ha 5 lletres al meu nom: 3 vocals i 2 consonants. El meu número és el 5, les característiques del qual són: Expansiu, visionari, aventurer, constructor de llibertats. L’expressió del número 5 em dota amb la meravellosa característica del multi-talent i la versatilitat, puc fer tantes coses diferents i ben fetes! El To del número 5 és la llibertat constructiva, i en el camí per aconseguir aquesta llibertat, sóc el mestre de l’adaptabilitat i del canvi. Sóc bo en la tasca de presentar idees i d’atansar-me a la gent per aconseguir allò que vull. La meva popularitat em condueix a una forma de ser pallasso per provocar la diversió. Qualsevol cosa que faig, la faig d’una manera intel•ligent, analítica, i amb rapidesa de decisió.
Però no tot és bo, la meva actitud impacient fa que no em pugui quedar durant molt de temps en un mateix projecte, és molt dur per a mi mantenir qualsevol mena de rutina, i tendeixo a reaccionar molt durament quan noto que la meva llibertat d’expressió està sent restringida d’alguna manera. Tot i la meva intel•ligència, tinc una tendència natural a cometre els mateixos errors una vegada i una altra, i això a causa de la meva constant fluïdesa deguda al canvi constant d’interessos.
El meu número anímic és el 9, cosa que fa que em doni als altres d’una manera humanitària i filantròpica, sempre estic motivat a donar la meva amistat, la meva afecció i el meu amor, i sóc molt generós en compartir coneixements i experiències. La teva implicació amb els altres em converteix en una persona generosa de naturalesa sensible i compassiva.
No us estranyeu, vaig nàixer l'any del cavall!

LA MANO AMIGA DEL DOCTOR ALF


Com que sembla que la gent encara no té massa clar el tema de les consultes al blog de LA MANO AMIGA DEL DOCTOR ALF... aquí us poso alguns dels diplomes que he aconseguit durant la meva llarga i fructuosa carrera com a assessor psicològico-sentimental.

DIPLOMES DEL DOCTOR ALF


DIPLOMES DEL DOCTOR ALF


ANSIA


¡Que desanimada está la tarde!,
¡Que gris!
La juventud eterna es algo maravilloso
para los pocos que disfrutan de ella.
Vampiros.
¡Que ansia!
Consumiendo cherry drops como un diabético
pues la glucosa me desciende
y la descarga de adrenalina hace
que todos los síntomas de hipoglucemia
aumenten.

Suerte que nos queda el MySpace
y el facebook,
y el blog…
Ellos te escuchan apaciblemente en los momentos
de ansiedad,
de congoja,
de desasosiego,
de intranquilidad,
de desazón,
de inquietud…
sin rubor,
como lo hacían los confesores
del siglo pasado,
pero con una ventaja:
que no te hacen rezar
para redimirte de tus pecados.

divendres, 17 de juliol del 2009

INTENTA SER UN ARTISTA


En l’acte de creació, poetes, pintors i compositors estan completament absorts en la labor de donar llum al seu art, no en els fruits que obtindran.
Si fas bé el teu treball, els fruits maduraran sols, si fantasieges sobre provar els fruits enlloc de fer bé la teva feina, no maduraran en absolut, tu també tens el poder de fer del teu treball una obra d’art, intenta ser com un gran artista en tot allò que facis.

dimarts, 7 de juliol del 2009

PER A QUÈ CAL CREAR DEIXEBLES ?!... QUE SE'N VAGIN TOTS A LA MERDA !

No vull deixebles que em qüestionin sense saber del que parlen,
que em faltin al respecte, que no tinguin ni la menys mínima arrel de:
Afecció a l’estudi,
Bagatge cultural,
Constància en el treball,
Decència personal,
Enginy o emoció
Fermesa en les decisions,
Gràcia natural,
Honestedat personal,
Ímpetu laboral,
Judici racional,
Llestesa intel•lectual,
Memòria sensorial,
Necessitat d’aprendre,
Opinió formada,
Percepció acurada,
Qualificacions en alguna cosa,
Rauxa en l’esperit,
Sensibilitat per a l’art
Talent de debò,
Ubiqüitat en el món,
Valor, Xaveta i Zel
I que amb el pas del temps (al cap d’uns dies) esdevenen: Abúlics, Buscaraons, Capritxosos, Diletants, Erms, Febles, Ganàpies, Histriònics, Indecisos, Jactanciosos, Llenguallargues, Materialistes, Ninots, Opressors, Paràsits, Quadrúpedes, Regurgitadors, Saberuts, Tanoques, Usurpadors, Vegetals, Ximples,
ZEROS.

JA HE TORNAT DE VACANCES


Tot lo bo s'acaba, així que a partir d'avui torno a estar disponible per aconsellar tots aquells que ho necessitin... he vist de tot durant aquests dies, menjant tapetes de gat... Venedors d'amor, noies que no dormen per culpa de l'amor, i és que l'amor és un tema tan universal, que a molts els treu la son. L'altre dia un amic deia que els que no podien dormir era perquè no tenien l'esperit tranquil, jo crec que és per culpa de la calor!... De tota manera, si hi ha algú que estigui intranquil per la raó que sigui, que compti amb la MANO AMIGA DEL DOCTOR ALF!

dilluns, 6 de juliol del 2009

LA TRISTA VIDA DEL RASCADOR DE PARETS


(UN està assegut en una cadira primer d’esquena al públic... està rascant una paret, desprès es situa de cara al públic, mentre L’ALTRE continua rascant la paret blanca. Tots dos canten.)

UN: Miro cap a la paret on només hi puc veure unes petites taques negres que, en un altre temps, no molt llunyà, van ser literatura... que explicaven la vida de personatges importants o de llur obra...
En aquest acte de des-creació em trobo igual que els pintors, completament absort en la labor de donar llum al meu art... fins i tot als fruits que se n’obtindran, vull dir que pel que fa al meu art, el més important és el resultat i no el procés...
“Si fas bé el teu treball, els fruits maduraran sols, si fantasieges sobre provar els fruits enlloc de fer bé la teva feina, no maduraran en absolut, tu també tens el poder de fer del teu treball una obra d’art, intenta ser com un gran artista en tot allò que facis.”
És trista la vida del rascador de parets!... Solitària... hom diria, fins i tot, avorrida... Sembla mentida que per aconseguir una aparença bonica, hi hagi algú que s’hagi de passar tanta estona fent una cosa tant lletja... vull dir que les hores passen sense altre infinit que la paret blanca a menys de vint centímetres del nas, sense altre paisatge que les taques que trenquen la immaculada puresa d’una paret encara resistent...
I mentre faig tot això em permeto el luxe de pensar, de tenir idees tot i que no venen ordenades i lingüística, sintàctica i semànticament perfectes, sinó mesclades, sense ordre ni lògica... és diria que estic dins el cervell del Leopold Bloom de James Joyce. Dins aquell desordre tan perfectament ordenat que navega pels cervells imperfectament sols.
Em queda el consol d’estar amb algú que fa la mateixa feina que jo... que de tant en tant taral•leja una cançó que jo també conec i que fa que siguem còmplices en aquesta tasca de preparar la lletjor per al preciosisme que un dia omplirà aquestes parets...
Ara canta una vella melodia, una bella melodia de la qual no en sabem cap dels dos la continuació... però sempre em queda el recurs de xiular... o de tornar a enfonsar-me en aquest silenci trist que em demana la meva vida de rascador de parets...
L’ALTRE: Ara et toca a tu!

dijous, 11 de juny del 2009

DILETANTS


Hi ha moltes descripcions d’allò que s’anomena un diletant:
generalment es diu “d’aquell que practica una ciència o un art sense tenir capacitat ni coneixements suficients”, té un matís pejoratiu per a qualificar els que s’interessen per una cosa de manera superficial, i mostrant un comportament ostentós en la seva afecció a tal pràctica que no és pròpia de la seva especialitat o de la seva professió.

És molt comú veure en el diletant certa arrogància com expressió de la seva pròpia impotència, cosa que sol amagar darrera de les crítiques i/o justificacions, però aquesta conducta és l’expressió d’una falta de comprensió dels mecanismes que fan girar la roda de la cultura i de la societat mateixa. El diletant sol protegir-se darrere d’un cert gaudi i delit de tot allò que creu que coneix, aquesta vanitat de suposar un coneixement pel sol fet de gaudir emocionalment d’un art, condueix a la més baixa consideració d’aquest art.

El diletantisme és una malaltia de la època molt arrelada en una societat que posa el valor en lo sensual i en la crítica de tot allò que no el satisfà.

Hi ha certes característiques que són el substrat del diletant, com la improvisació, el "talentisme”, la peresa fatalista, el diletantisme fantasiós, la manca de disciplina intel•lectual, la irresponsabilitat i la deslleialtat moral i intel•lectual, tot això unit a comportaments basats en falsos deures i obligacions hipòcrites, que condueixen necessàriament al cinisme snob.

Si a això li afegim una certa miserabilitat de l’ànima, doncs....., trobem al hippie perfecte....., o al burgès que "disfruta" de l’art amb un estil escapista................

dijous, 28 de maig del 2009

LA CONSULTA DEL DR. ALF.


Sembla que de moment, la cosa està molt aturada, deu ser per culpa de la crisi, que també ja afecta el sector dels consultoris sentimentals, així que de moment, me n'aniré de vacances, ja les necessito, de tant en tant miraré el blog per veure si algú té algun problema i el puc ajudar, si no, ens veiem al curs següent.

dijous, 21 de maig del 2009

AQUESTA MENA DE CAOS.


Cada cop m’agrada més aquesta MENA de caos interior.
Però només hi penso quan tinc temps.
I el meu temps per pensar és escàs.
Com és possible que en un mateix moment es puguin reunir tantes imatges, tants conceptes, només en una part minúscula dels plecs del cervell???
Necessito un científic que m’ho expliqui !!!
Síndrome. Paper. Vermell. Paper. Una aspirina. El capità Amèrica. El cronòmetre del mòbil. Un cafè amarg. Plexe solar. Pel. Muscles. Tensió. Moviment mecànic. Tic. Tac. Radiografia. Columna vertebral. Angoixa. Metges. Superheroi. Mare de superheroi. Calor. Un plec del cervell. Homer Simpson. Neocòrtex. Wikipedia. Benzoato de bencilo, alcohol láurico-mirístico, alcohol cetílico, polisorbato 20, laurato de sorbitano, alcohol cetoestearílico polioxietilenado, dietanolamina,
polihexametilenbiguanido clorhidrato y aigua purificada.
Sort que sempre ens queda l'aigua purificada.

dimecres, 20 de maig del 2009

INSTANTES


Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho
tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría
más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido, comería
más helados y menos habas, tendría más problemas
reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida; claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener
solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos;
no te pierdas el ahora.
(ATRIBUIDO A JORGE LUIS BORGES)

LA MANO AMIGA DEL DR. ALF PER ALS QUE CREUEN QUE NO TENEN IDENTITAT PRÒPIA


Sembla que darrerament estem intentant assemblar-nos als nostres ídols, anem per la vida imitant a algú, volent assemblar-nos a algú, volent cantar com algú, ser enginyosos com algú, sense adonar-nos que allò que ens fa autèntics és precisament ser com som, com nosaltres mateixos, sense pretensions, humils i amb totes les virtuts i defectes que ens acompanyen a tot arreu, perquè lo cert és que allò que ens fa imperfectes i diferents és allò que ens fa especials.

Miguel de Unamuno ho va descobrir ja fa molts anys:

"Tus dichas sólo tú puedes cantarlas,
Sólo de ti pueden brotar tus notas;
más altas las habrá, más penetrantes,
más dulces y más puras, más sonoras,
más ricas y variadas, más intensas...
serán mejores, pero serán otras."

dimarts, 19 de maig del 2009

LA MANO AMIGA DEL DR. ALF


A partir d'avui començo una nova secció.
Per a tots aquells qui no puguin dormir a les nits pensant en que
han deixat perdre un clau, un amor, una oportunitat, que han deixat
passar un tren sense saber si en vindrà un altre al darrere...
Aquest serà el consultori de l'esperança...

HOWARD BARKER


ADMIRO TOTS AQUELLS QUE,
MES QUE TALENT,
MES QUE BELLESA,
AQUELLS QUE, SIMPLEMENT,
CAMINEN
CAMINEN
CAMINEN
CAP A
(pausa dramàtica)
LO TERRIBLE.

dilluns, 4 de maig del 2009

L'ELA DE MILET


La naturalesa és repetitiva fins a la nàusea. Tots els seus processos, la seva essència mateixa, ja que tota la naturalesa és procés, estan constituïts, d'una manera alhora meravellosa i repulsiva per cicles. Els circuits tancats, els tornem-hi que no ha estat res, els quan sembla que s'acaba torna a començar, són el pa nostre de cada dia, a tots els nivells, tots els registes del cosmos. (ALBERT MESTRES)

dimecres, 29 d’abril del 2009

NO DECIA PALABRAS


No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.

La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.

Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Auque sólo sea una esperanza
porque el deseo es pregunta cuya respuesta nadie sabe.
LUIS CERNUDA

dimecres, 22 d’abril del 2009

LLEGIR: ESBÓS SOCIOFISIOLOGIC



Llegir és un acte.
Voldria parlar d’aquest acte, i només d’aquest acte, d’allò que el constitueix, d’allò que l’envolta, no d’allò que el produeix (la lectura, el text llegit) ni d’allò que el precedeix (l’escriptura i les seves opcions, l’edició oi les seves opcions, i la impressió i les seves opcions, la difusió i les seves opcions, etc...) alguna cosa així, en síntesi com una economia de la lectura en els seus aspectes ergològics (fisiologia, treball muscular) i socio-ecològics (la seva ambientació espai-temporal).
Fa varies dècades que tota un escola moderna de la crítica posa l’accent, precisament en el com de l’escriptura, la textura del text, la inscripció, el traç, el peu de lletra, el treball minúscul, l’organització espacial de l’escriptura, els seus materials, els seus suports, els seus codis (puntuació, sagnia, paràgrafs, etc....), el seu autor (l’escriptor escrivint, els seus llocs, els seus ritmes, els que escriuen en el cafè, els que treballen de nit, els que treballen a l’alba, els que treballen els diumenges, etc...)
Queda per fer, al meu judici, un treball similar sobre l’aspecte eferent d’aquesta producció: el lector fent-se càrrec del text. No es tracta de concentrar-se en el missatge captat, sinó en la captació del missatge en el seu nivell elemental, el que succeeix quan llegim: els ulls que es posen en les línies, i el seu recorregut, i tot el que acompanya aquest recorregut: la lectura portada al que és en primer lloc, una activitat precisa del cos, la participació de certs músculs, diverses organitzacions posturals, decisions seqüencials, opcions temporals, tot un conjunt d’estratègies, inserides en el continu de la vida social, i que fan que no llegim de qualsevol manera, ni en qualsevol moment, ni en qualsevol lloc, encara que llegim qualsevol cosa.
(GEORGE PEREC - PENSAR/ CLASSIFICAR)

dimarts, 21 d’abril del 2009

AUSENCIA

Quizá lo más duro
sea descubrir
que cuando despierte por la mañana,
tu no vas a estar ahí,
a mi lado,
para respirar conmigo un nuevo dia...
Dos meses después de encontrarte,
sigo pensando que nunca te conocí,
que nunca descubrí
tus contornos
ni tus fronteras,
ni tus adentros,
ni tus quisiera...
Me doy cuenta que no aprendí
nada de ti,
aunque quizá la culpa sea mia
por no haberte preguntado...
pero como no quiero seguir así,
he optado por dormir sin soñar.
por vivir sin soñar,
por no dormir,
por no soñar,
por no vivir.

PÀNIC D'ESCRIPTOR


Passa el temps i no se t'acut cap idea.
Et sents confús.
No saps, no veus per on començar.
Els nervis et fan consumir
una cigarreta darrera l'altra,
una ungla darrera l'altra
fins que la sang t'envolta els dits
i et fan mal quan agafes el bolígraf.
Hi ha poc temps i no et surt res.
Tornes a pensar-hi,
el cap navega des d'aquí fins allà,
però un aquí i un allà sense concretar.
Et falta concentració.
I ho has de fer.
ARA.
T'agradaria tenir pàgines i pàgines
farcides de lletres,
encara que només fossin paraules soltes,
esborranys,
això ja seria un començament.
Però la pàgina resta blanca.
Blanca i buida.
I de sobte l'angoixa se't menja,
un altre cop.
Tems la situació coneguda.
Por no, terror!
La blancor et provoca terror.
Saps que aquesta pura blancor,
aquesta immaculada blancor,
algun dia s'omplirà de signes
que tu seràs capaç d'ordenar
i que tothom podrà reconèixer i desxifrar,
però ara està blanca, blanca, blanca...
Blanca i buida.